El comportament de les persones, sovint , és una mostra, si més no
parcial del seu nivell educatiu. Possiblement estem millor educats del
que mostrem. Però possiblement podríem fer una petita reflexió en
relació als aspectes de fons i els externs d’aquesta educació ja que en
massa moments veiem comportaments que ens poden cridar l’atenció
i que no esperem tenint present la persona que els fa: qui ho havia
de dir amb la formació que té! o diem: que mal educat, com pot ser?
Per tant segur que el nivell educatiu (estudis, anys d’escolaritat,
influència del context en el que hem passat la infància... és molt
important, però també és cert que els aspectes de forma mostren, si
més no, en bona part, allò que som: La manera de parlar, la manera
de moure’ns, la manera d’estar són reflexos i imatge del què som i de
com ens veiem.
En aquests moments la societat, en voler donar una imatge de
progressisme, de llibertat potser ha deixat de banda, sense massa
reflexió, aspectes formals que s’han interpretat com a controladors i
limitadors de la llibertat personal. La idea que “si no fas mal a
ningú tot és possible” ha trencat tantes barreres que en massa
moments, sense fer mal a ningú directament s’acaba vulnerant
pautes bàsiques que afavoreixen la convivència: Posar els peus al
seient en el transport públic, orinant al carrer... en són petites
mostres que creen un clima que no dóna pas a entendre que hi hagi
un nivell d’educació prou adient.
Sempre hi ha edats, especialment a l’adolescència, en que els
aspectes formals han fet una mica de nosa, però la qüestió que ens
plantegem és si, des de petits, els donem aquests criteris que han de
possibilitar, per una banda, que els infants aprenguin com cal
comportar-se en els diferents llocs, i si a l’adolescència cal respectar
suficientment els altres i els espais com per no passar els límits d’una
conducta educada bàsica, que és reflex de la pròpia imatge de
persona que està en un context, que no viu sola i que hi ha uns
criteris que a més de no dificultar la convivència, han de permetre
actuar amb una qualitat suficient com a reflex del “saber ser
persones i saber estar en la comunitat”.
Quin pot ser, doncs, el plantejament que cal fer en aquests
moments?. Cóm els adults sabem veure quins aspectes han de ser
importants sense caure en els formalismes buits i “passats de moda”,
i sobretot quines raons donem als nostres fills, perquè entenguin que
calen uns comportaments respectuosos, que mostren sensibilitat i
afavoreixen la creació d’un clima de benestar.
El primer punt a considerar és que si parlem de conductes no és
possible el seu aprenentatge si no és amb la pràctica. Les paraules
hauran d’acompanyar aquestes conductes per tal de donar raons i
ajudar a que, en un futur, els nostres fills puguin saber el per què del
què els fem fer.
Per això cal considerar hem de fer possible que els nostres fills ho
practiquin des de petits. Possiblement els veiem vulnerables i per
això no trobem el moment de posar en pràctica aquestes pautes “més
formals” que a vegades fins i tot ens molesten a nosaltres. També hi
ha una qüestió i és que, amb un progressisme mal entès s’han deixat
de banda creient que no calien i tallaven la llibertat, i llavors el fet
que la majoria no ho faci ens fa sentir, moltes vegades, com als
“tontos” de la situació.
Aquestes consideracions hauríem de deixar-les passar i actuar de
forma correcta, davant dels nostres fills, com a model i exemple del
que seria important fer. Malgrat no hi hagi massa gent que ho faci,
amb la certesa que és un aprenentatge positiu per a tots plegats. La
nostra manera d’actuar és molt més eficaç que les nostres paraules i
possiblement la freqüència dels moments en que podem actuar de
forma poc educativa quan conduïm, a la platja, al carrer o a casa,
podrà anul·lar qualsevol raonament que fem.
Una mirada a situacions concretes pot afavorir posar en evidència
el que estem plantejant. En cap cas han d’interpretar-se amb rigidesa
o en clau d’obligatorietat però podem valorar que la seva adquisició
fan molt més amable la convivència i que són interpretades com a
“senyal de bona educació” fet que acaba incidint en les relacions
positives.
Conductes individuals: respecte per nosaltres
Podria semblar que quan estem sols no hi ha cap impediment per fer
el que volem, si ens ve de gust, i que no té cap importància el que
fem, però no serà que també, nosaltres mateixos tenim dret a crear
un clima que ens faci sentir bé, i “ser respectats”?.
Tirar papers per terra, menjar amb els dits, deixar el bany brut..
podrien ser conductes que es veuen al carrer, que molesten i són
interpretades com a senyal de “poca educació”.
Per això ni que estiguem sols i a casa, té la seva importància per la
pròpia imatge i adequació de l’espai, actuar amb una certa
“educació”. Aquestes consideracions possiblement tenen poc sentit
amb els infants especialment perquè hi som nosaltres, però, ens
trobem ja a l’adolescència que hi pot haver una certa deixadesa
al·legant la llibertat que tenen, perquè ja són grans.
Certament hi pot haver una certa flexibilitat, però cal mostrar que hi
ha límits si no es vol entrar en una situació inadequada.
Conductes individuals en espais públics:
Aquest seria un dels grans eixos en els que cal incidir pel fet que, en
molts moments, es posa en evidència el possible perjudici o dificultat
en la convivència fruit d’accions individuals de les persones que han
utilitzat l’espai comú.
Aquesta anàlisi, sense ser obsessiva és un referent molt clar per als
infants i també per als adolescents. No hem de creure que a
l’adolescència tot és possible, comentari massa sovint repetit per tot
arreu. Oh són adolescents, ja se sap!. No realment una cosa no ha
de comportar l’altra i el fet és que sortosament hi ha adolescents que
són educats i respectuosos.
Cal, doncs, que els criteris que es donen i les conductes que
s’aprenen es mantinguin a totes les edats i per això és fonamental
que els pares no dimitim en un moment en que, precisament per la
pluralitat de missatges, per les dificultats de moltes famílies i per les
ganes de prendre decisions, acabem deixant a l’adolescència sense
referents. Una cosa no comporta l’altra. Mirem alguns exemples.
Llençar objectes, Papers a terra, escopir orinar. Està clar que no
sempre torbem papereres o llocs on deixar una deixalla personal,
serveis en el moment oportú, però... això no justifica que les nostres
actuacions siguin inadequades. Podem esperar, aguantar els
objectes, buscar el lloc adequat. No és igual la urgència d’una
criatura petita que la dels infants de 8-10 anys o la dels adolescents i
dels adults joves o grans. Les conductes, doncs, han d’anar
relacionades amb les possibilitats de trobar recursos, per què, doncs,
s’han de tolerar conductes entre joves (especialment homes) que no
s’acceptarien entre persones adultes, avis o àvies, entre dones?. Per
què no han de trobar necessària l’espera i han de resoldre les pròpies
necessitats de manera educada?
En les nostres ciutats i espais amb molt poca dificultat podem trobar
contenidors o llocs on poder resoldre les necessitats personals. Per
què, doncs, es poden trobar en molts moments objectes de rebuig
per tot arreu: a la plaça, al parc, al carrer?.
A més de l’estètica hi ha, bàsicament, una falta de respecte per a les
persones que després hauran de netejar i per a les persones que
també són usuàries dels espais i que, per tant, es poden trobar amb
tota mena de residus. En alguns casos, a més, poden perjudicar una
persona gran, una persona amb dificultats de mobilitat, infants que
poden agafar-ho... realment no és adient i cal no permetre-ho.
Posar els peus als seients (transport, cinema,) que a més d’embrutar,
poden perjudicar a les persones que els utilitzaran i es malmeten de
forma molt clara. La comoditat personal no ha de condicionar l’ús dels
objectes que pertanyen a la comunitat i, per tant, cal pensar que és
un patrimoni de tota la comunitat no sols personal. El dret a l’ús no
determina el dret a la destrucció.
Deixar el lloc de forma adient: Lavabos, taula del bar o restaurant, i
actuar de forma correcta
Ser usuaris de serveis no dóna dret a un mal ús, ni que es pagui.
Demanar a crits deixar la taula, el terra, les cadires d’una certa
manera no és adequat. Parlar a crits per mòbil, sense “pudor” en
relació als temes, òbviament que les altres persones no tenen perquè
saber el que estàs dient, fer veure que no hi ha ningú al teu voltant
és ignorar les més bàsiques pautes educatives i de convivència.
Conductes en les relacions amb persones a casa amb
persones a fora de casa
Possiblement si no hi ha un aprenentatge de les conductes individuals
pot ser més complicat quan hi ha conductes en llocs on moltes
persones poden comportar-se de forma més o menys adient.
Entraria en aquest tipus de consideració el fet de tancar el mòbil en
trobades, reunions, espectacles. Tenim una tendència a creure que
som el centre del món i que la resta és invisible. No sols no és així
sinó que cal valorar que, a més, conviure demana la valoració del lloc
on estàs, per què i amb qui estàs.
Aquesta manca de consideració es posa en evidència en molts
moments quan el comportament de les persones tendeix a ser tant
egocèntric que acaba sent molest.
Cal que això es faci notar als nostres fills, que vegin altres maneres
de fer i sobretot que vegin altres alternatives que ni condicionen la
llibertat individual ni ens fan sentir menys lliures sinó més educats i
respectuosos.
La majoria de situacions en les que es posa en evidència el nivell
educatiu de les persones comporta, quan s’està en grup, tenir
consciència que a més de parlar s’ha de saber escoltar. Es pot
demanar la paraula, però també, sent menys formal, es pot esperar
quan la persona que parla ha acabat. Llavors la participació és fluida i
cal sempre escoltar per evitar repeticions, interpretacions
inadequades o dificultats de comunicació, perquè reaccionem de forma
impulsiva. L’autocontrol també s’aprèn, No naixem amb aquesta
habilitat.
Conductes amables: possiblement també val la pena fer referència a
formes de comportar-se que ni que no siguin molt esteses, quan es
donen, criden l’atenció i fan notar una forma de comportament
educat i agradable.
Fem referència a formes de cortesia: Cedir el pas al carrer, deixar
sortir abans d’entrar, fer cua sense “fer trampes”, demanar disculpes
si pots estar interferint el pas de les persones, saludar en entrar o
acostar-se a demanar un servei (caixa, bar, ...), amb tranquil·litat
comprenen que caldrà esperar un temps en funció de les persones
que esperen, de les possibilitats de donar la resposta. Sovint és
important demanar tanda i saber acomiadar-se i donar les gràcies pel
servei atorgat.
També podríem considerar conductes d’ajuda als altres, és a dir saber
veure, en els diferents espais, si hi ha algú que pot tenir dificultats i
es pot donar un cop de mà, ni que ningú ho demani ni estigui
“regulat”: ajudar a passar el carrer a una persona amb dificultats,
ajudar a baixar unes escales a una persona amb un bebè, cedir el
seient en el transport públic, donar informació si una persona la
Necessita... i un llarg etc.
Conductes en les relacions grupals fora de casa
Finalment hi ha una situació diferentment valorada que és la
conducta tant diferent que tenen molts adolescents i joves quan
estan en grup, conductes que d’estar sols no tindrien i a més la
valorarien com a inadequada i impròpia.
També en aquest sentit hi ha moltes veus i opinions i en molts casos
formulades de forma més permissiva, quasi justificativa, que crítica.
Certament en estar en grup les idees sumen i en alguns moments
poden arribar a proposar-se actuacions força inadequades. També
quan s'’està en grup uns per altres, podem deixar de fer accions que
quan estem sols fem de forma quasi rutinària. Però també en aquest
cas caldria posar uns criteris i uns límits per tal d’evitar situacions
quasi d’incivisme que sembla que es justifiquen a ulls de cada un dels
membres del grup: quan estem junts... tot és possible. No, no tot és
possible ni tot és vàlid.
La visió de camp de batalla quan hi ha hagut un grup no té sentit en
una societat mínimament educada. Valdria la pensa inicialment
distingir entre el grup d’amistats i les concentracions de molta gent
desconeguda tipus festa major o berbenes.
En el primer cas, entre grups d’amics, de coneguts, els paràmetres de
comportament haurien de ser quasi els mateixos que es tenen a casa,
a l’escola o a llocs propis (també és cert que, en aquests moments
fruit de la desorientació de joves i adults no sempre a l’escola i als
espais propis la conducta és adequada). Res justifica que es facin
accions contra les persones, els objectes o els espais.
Per molta animació que hi hagi no s’ha de perdre el control. Les
persones que estan en el grup han de ser un factor de “protecció i/o
pressió” per a comportaments incívics. No volem dir que s’hagi de ser
controlador, però davant de segons quines conductes el propi grup o
cada un dels individus ha de poder intervenir i cridar l’atenció de
forma serena: ei, això no¡, què fas, comporta’t... o expressions
d’aquesta índole.
També és cert que en alguns moments hi pot haver-hi una situació de
descontrol, però abans d’abandonar l’espai o l’activitat caldrà
“resituar” els objectes, ordre, per tal de no deixar el lloc de forma
inadequada, sense que això vulgui dir que s’hagi de fer la neteja si no
correspon.
Moltes més situacions es podrien analitzar, però no cal fer-ne una
ressenya exhaustiva sinó, tenir clar que, en molts moments, la
dimissió dels adults acaba deixant sense criteri unes situacions en les
que els adolescents i els joves són els primers desorientats.
En la mesura que anem dient que ens fa por una festa adolescent per
com ho deixaran és lògic que s’interpreti com a missatge que poden
deixar-ho de qualsevol manera. En el moment en que diem que els
adolescents són molt mal educats els estem obrint la porta del
comportament incívic i destraler.
En el moment en que mostrem estranyesa davant d’un grup que es
comporta de forma adequada i fem comentaris de “sembla mentida”
no són “normals” estem obrint la porta a la imatge que després
deplorarem. Cal que hi hagi coherència en els adults i no es dimiteix
de la tasca educativa ni en els aspectes de fons ni els formals ja que
aquests acaben sent el reflex de la imatge i sentir dels nois i noies.
parcial del seu nivell educatiu. Possiblement estem millor educats del
que mostrem. Però possiblement podríem fer una petita reflexió en
relació als aspectes de fons i els externs d’aquesta educació ja que en
massa moments veiem comportaments que ens poden cridar l’atenció
i que no esperem tenint present la persona que els fa: qui ho havia
de dir amb la formació que té! o diem: que mal educat, com pot ser?
Per tant segur que el nivell educatiu (estudis, anys d’escolaritat,
influència del context en el que hem passat la infància... és molt
important, però també és cert que els aspectes de forma mostren, si
més no, en bona part, allò que som: La manera de parlar, la manera
de moure’ns, la manera d’estar són reflexos i imatge del què som i de
com ens veiem.
En aquests moments la societat, en voler donar una imatge de
progressisme, de llibertat potser ha deixat de banda, sense massa
reflexió, aspectes formals que s’han interpretat com a controladors i
limitadors de la llibertat personal. La idea que “si no fas mal a
ningú tot és possible” ha trencat tantes barreres que en massa
moments, sense fer mal a ningú directament s’acaba vulnerant
pautes bàsiques que afavoreixen la convivència: Posar els peus al
seient en el transport públic, orinant al carrer... en són petites
mostres que creen un clima que no dóna pas a entendre que hi hagi
un nivell d’educació prou adient.
Sempre hi ha edats, especialment a l’adolescència, en que els
aspectes formals han fet una mica de nosa, però la qüestió que ens
plantegem és si, des de petits, els donem aquests criteris que han de
possibilitar, per una banda, que els infants aprenguin com cal
comportar-se en els diferents llocs, i si a l’adolescència cal respectar
suficientment els altres i els espais com per no passar els límits d’una
conducta educada bàsica, que és reflex de la pròpia imatge de
persona que està en un context, que no viu sola i que hi ha uns
criteris que a més de no dificultar la convivència, han de permetre
actuar amb una qualitat suficient com a reflex del “saber ser
persones i saber estar en la comunitat”.
Quin pot ser, doncs, el plantejament que cal fer en aquests
moments?. Cóm els adults sabem veure quins aspectes han de ser
importants sense caure en els formalismes buits i “passats de moda”,
i sobretot quines raons donem als nostres fills, perquè entenguin que
calen uns comportaments respectuosos, que mostren sensibilitat i
afavoreixen la creació d’un clima de benestar.
El primer punt a considerar és que si parlem de conductes no és
possible el seu aprenentatge si no és amb la pràctica. Les paraules
hauran d’acompanyar aquestes conductes per tal de donar raons i
ajudar a que, en un futur, els nostres fills puguin saber el per què del
què els fem fer.
Per això cal considerar hem de fer possible que els nostres fills ho
practiquin des de petits. Possiblement els veiem vulnerables i per
això no trobem el moment de posar en pràctica aquestes pautes “més
formals” que a vegades fins i tot ens molesten a nosaltres. També hi
ha una qüestió i és que, amb un progressisme mal entès s’han deixat
de banda creient que no calien i tallaven la llibertat, i llavors el fet
que la majoria no ho faci ens fa sentir, moltes vegades, com als
“tontos” de la situació.
Aquestes consideracions hauríem de deixar-les passar i actuar de
forma correcta, davant dels nostres fills, com a model i exemple del
que seria important fer. Malgrat no hi hagi massa gent que ho faci,
amb la certesa que és un aprenentatge positiu per a tots plegats. La
nostra manera d’actuar és molt més eficaç que les nostres paraules i
possiblement la freqüència dels moments en que podem actuar de
forma poc educativa quan conduïm, a la platja, al carrer o a casa,
podrà anul·lar qualsevol raonament que fem.
Una mirada a situacions concretes pot afavorir posar en evidència
el que estem plantejant. En cap cas han d’interpretar-se amb rigidesa
o en clau d’obligatorietat però podem valorar que la seva adquisició
fan molt més amable la convivència i que són interpretades com a
“senyal de bona educació” fet que acaba incidint en les relacions
positives.
Conductes individuals: respecte per nosaltres
Podria semblar que quan estem sols no hi ha cap impediment per fer
el que volem, si ens ve de gust, i que no té cap importància el que
fem, però no serà que també, nosaltres mateixos tenim dret a crear
un clima que ens faci sentir bé, i “ser respectats”?.
Tirar papers per terra, menjar amb els dits, deixar el bany brut..
podrien ser conductes que es veuen al carrer, que molesten i són
interpretades com a senyal de “poca educació”.
Per això ni que estiguem sols i a casa, té la seva importància per la
pròpia imatge i adequació de l’espai, actuar amb una certa
“educació”. Aquestes consideracions possiblement tenen poc sentit
amb els infants especialment perquè hi som nosaltres, però, ens
trobem ja a l’adolescència que hi pot haver una certa deixadesa
al·legant la llibertat que tenen, perquè ja són grans.
Certament hi pot haver una certa flexibilitat, però cal mostrar que hi
ha límits si no es vol entrar en una situació inadequada.
Conductes individuals en espais públics:
Aquest seria un dels grans eixos en els que cal incidir pel fet que, en
molts moments, es posa en evidència el possible perjudici o dificultat
en la convivència fruit d’accions individuals de les persones que han
utilitzat l’espai comú.
Aquesta anàlisi, sense ser obsessiva és un referent molt clar per als
infants i també per als adolescents. No hem de creure que a
l’adolescència tot és possible, comentari massa sovint repetit per tot
arreu. Oh són adolescents, ja se sap!. No realment una cosa no ha
de comportar l’altra i el fet és que sortosament hi ha adolescents que
són educats i respectuosos.
Cal, doncs, que els criteris que es donen i les conductes que
s’aprenen es mantinguin a totes les edats i per això és fonamental
que els pares no dimitim en un moment en que, precisament per la
pluralitat de missatges, per les dificultats de moltes famílies i per les
ganes de prendre decisions, acabem deixant a l’adolescència sense
referents. Una cosa no comporta l’altra. Mirem alguns exemples.
Llençar objectes, Papers a terra, escopir orinar. Està clar que no
sempre torbem papereres o llocs on deixar una deixalla personal,
serveis en el moment oportú, però... això no justifica que les nostres
actuacions siguin inadequades. Podem esperar, aguantar els
objectes, buscar el lloc adequat. No és igual la urgència d’una
criatura petita que la dels infants de 8-10 anys o la dels adolescents i
dels adults joves o grans. Les conductes, doncs, han d’anar
relacionades amb les possibilitats de trobar recursos, per què, doncs,
s’han de tolerar conductes entre joves (especialment homes) que no
s’acceptarien entre persones adultes, avis o àvies, entre dones?. Per
què no han de trobar necessària l’espera i han de resoldre les pròpies
necessitats de manera educada?
En les nostres ciutats i espais amb molt poca dificultat podem trobar
contenidors o llocs on poder resoldre les necessitats personals. Per
què, doncs, es poden trobar en molts moments objectes de rebuig
per tot arreu: a la plaça, al parc, al carrer?.
A més de l’estètica hi ha, bàsicament, una falta de respecte per a les
persones que després hauran de netejar i per a les persones que
també són usuàries dels espais i que, per tant, es poden trobar amb
tota mena de residus. En alguns casos, a més, poden perjudicar una
persona gran, una persona amb dificultats de mobilitat, infants que
poden agafar-ho... realment no és adient i cal no permetre-ho.
Posar els peus als seients (transport, cinema,) que a més d’embrutar,
poden perjudicar a les persones que els utilitzaran i es malmeten de
forma molt clara. La comoditat personal no ha de condicionar l’ús dels
objectes que pertanyen a la comunitat i, per tant, cal pensar que és
un patrimoni de tota la comunitat no sols personal. El dret a l’ús no
determina el dret a la destrucció.
Deixar el lloc de forma adient: Lavabos, taula del bar o restaurant, i
actuar de forma correcta
Ser usuaris de serveis no dóna dret a un mal ús, ni que es pagui.
Demanar a crits deixar la taula, el terra, les cadires d’una certa
manera no és adequat. Parlar a crits per mòbil, sense “pudor” en
relació als temes, òbviament que les altres persones no tenen perquè
saber el que estàs dient, fer veure que no hi ha ningú al teu voltant
és ignorar les més bàsiques pautes educatives i de convivència.
Conductes en les relacions amb persones a casa amb
persones a fora de casa
Possiblement si no hi ha un aprenentatge de les conductes individuals
pot ser més complicat quan hi ha conductes en llocs on moltes
persones poden comportar-se de forma més o menys adient.
Entraria en aquest tipus de consideració el fet de tancar el mòbil en
trobades, reunions, espectacles. Tenim una tendència a creure que
som el centre del món i que la resta és invisible. No sols no és així
sinó que cal valorar que, a més, conviure demana la valoració del lloc
on estàs, per què i amb qui estàs.
Aquesta manca de consideració es posa en evidència en molts
moments quan el comportament de les persones tendeix a ser tant
egocèntric que acaba sent molest.
Cal que això es faci notar als nostres fills, que vegin altres maneres
de fer i sobretot que vegin altres alternatives que ni condicionen la
llibertat individual ni ens fan sentir menys lliures sinó més educats i
respectuosos.
La majoria de situacions en les que es posa en evidència el nivell
educatiu de les persones comporta, quan s’està en grup, tenir
consciència que a més de parlar s’ha de saber escoltar. Es pot
demanar la paraula, però també, sent menys formal, es pot esperar
quan la persona que parla ha acabat. Llavors la participació és fluida i
cal sempre escoltar per evitar repeticions, interpretacions
inadequades o dificultats de comunicació, perquè reaccionem de forma
impulsiva. L’autocontrol també s’aprèn, No naixem amb aquesta
habilitat.
Conductes amables: possiblement també val la pena fer referència a
formes de comportar-se que ni que no siguin molt esteses, quan es
donen, criden l’atenció i fan notar una forma de comportament
educat i agradable.
Fem referència a formes de cortesia: Cedir el pas al carrer, deixar
sortir abans d’entrar, fer cua sense “fer trampes”, demanar disculpes
si pots estar interferint el pas de les persones, saludar en entrar o
acostar-se a demanar un servei (caixa, bar, ...), amb tranquil·litat
comprenen que caldrà esperar un temps en funció de les persones
que esperen, de les possibilitats de donar la resposta. Sovint és
important demanar tanda i saber acomiadar-se i donar les gràcies pel
servei atorgat.
També podríem considerar conductes d’ajuda als altres, és a dir saber
veure, en els diferents espais, si hi ha algú que pot tenir dificultats i
es pot donar un cop de mà, ni que ningú ho demani ni estigui
“regulat”: ajudar a passar el carrer a una persona amb dificultats,
ajudar a baixar unes escales a una persona amb un bebè, cedir el
seient en el transport públic, donar informació si una persona la
Necessita... i un llarg etc.
Conductes en les relacions grupals fora de casa
Finalment hi ha una situació diferentment valorada que és la
conducta tant diferent que tenen molts adolescents i joves quan
estan en grup, conductes que d’estar sols no tindrien i a més la
valorarien com a inadequada i impròpia.
També en aquest sentit hi ha moltes veus i opinions i en molts casos
formulades de forma més permissiva, quasi justificativa, que crítica.
Certament en estar en grup les idees sumen i en alguns moments
poden arribar a proposar-se actuacions força inadequades. També
quan s'’està en grup uns per altres, podem deixar de fer accions que
quan estem sols fem de forma quasi rutinària. Però també en aquest
cas caldria posar uns criteris i uns límits per tal d’evitar situacions
quasi d’incivisme que sembla que es justifiquen a ulls de cada un dels
membres del grup: quan estem junts... tot és possible. No, no tot és
possible ni tot és vàlid.
La visió de camp de batalla quan hi ha hagut un grup no té sentit en
una societat mínimament educada. Valdria la pensa inicialment
distingir entre el grup d’amistats i les concentracions de molta gent
desconeguda tipus festa major o berbenes.
En el primer cas, entre grups d’amics, de coneguts, els paràmetres de
comportament haurien de ser quasi els mateixos que es tenen a casa,
a l’escola o a llocs propis (també és cert que, en aquests moments
fruit de la desorientació de joves i adults no sempre a l’escola i als
espais propis la conducta és adequada). Res justifica que es facin
accions contra les persones, els objectes o els espais.
Per molta animació que hi hagi no s’ha de perdre el control. Les
persones que estan en el grup han de ser un factor de “protecció i/o
pressió” per a comportaments incívics. No volem dir que s’hagi de ser
controlador, però davant de segons quines conductes el propi grup o
cada un dels individus ha de poder intervenir i cridar l’atenció de
forma serena: ei, això no¡, què fas, comporta’t... o expressions
d’aquesta índole.
També és cert que en alguns moments hi pot haver-hi una situació de
descontrol, però abans d’abandonar l’espai o l’activitat caldrà
“resituar” els objectes, ordre, per tal de no deixar el lloc de forma
inadequada, sense que això vulgui dir que s’hagi de fer la neteja si no
correspon.
Moltes més situacions es podrien analitzar, però no cal fer-ne una
ressenya exhaustiva sinó, tenir clar que, en molts moments, la
dimissió dels adults acaba deixant sense criteri unes situacions en les
que els adolescents i els joves són els primers desorientats.
En la mesura que anem dient que ens fa por una festa adolescent per
com ho deixaran és lògic que s’interpreti com a missatge que poden
deixar-ho de qualsevol manera. En el moment en que diem que els
adolescents són molt mal educats els estem obrint la porta del
comportament incívic i destraler.
En el moment en que mostrem estranyesa davant d’un grup que es
comporta de forma adequada i fem comentaris de “sembla mentida”
no són “normals” estem obrint la porta a la imatge que després
deplorarem. Cal que hi hagi coherència en els adults i no es dimiteix
de la tasca educativa ni en els aspectes de fons ni els formals ja que
aquests acaben sent el reflex de la imatge i sentir dels nois i noies.
